GREGORI ARTIZÀ LAPEDRA (Capmany, 26 de setembre de 1839 – 18 de setembre de 1921)
Mestre, escriptor, agrònom, viticultor i enòleg. Alcalde de Capmany de juliol de 1909 a gener de 1912.
Com a mestre exercí a Capmany del 10 de juliol de 1860 al 14 de gener de 1862. El 15 de gener de 1862 el nomenen mestre de l’Escola Superior de Vic. A la capital d’Osona va gaudir d’un bon ambient literari i va mantenir amistat amb Verdaguer i Cullell. El 16 de març de 1869 renúncia a la plaça per motius familiars i torna a Capmany de mestre, del 26 de setembre de 1870 fins al 14 d’octubre de 1901, que es va jubilar.
El 1877, rep el Diploma i la Medalla de Perfecció de l’Exposició Nacional Vinícola.
El 1878, rep el Diploma de Menció Honorífica de l’Exposició Universal de París.
L’1 de juliol de 1879 el nomenen encarregat de la vigilància i reconeixement de la fil·loxera a la província de Girona.
Fou autor de diversos llibres sobre ensenyança, magisteri i història, i col·laborador i director de diverses revistes.
El 1918, va escriure Notícies històriques del territori i poble de Capmany, amb algunes altres que s’hi connecten i que ha recollit i publicat el seu fill, en Gregori Artizà (Figueres).
Font: Família Santamaria-Bech
ARSENI CORSELLAS PERXES (Capmany, 26 març de 1904 – Figueres, 15 d’octubre de 1967)
Músic i professor de música.
Va rebre lliçons de violí de J. Soldevila i Enric Sans a Figueres i d’Eduard Toldrà a Barcelona.
Durant la dècada de 1930 va tocar amb la cobla La Filharmónica, l’Orquestra Mendoza, la Principal de Badalona, la Panamà i la Llagostera. De 1943 a 1947 fou director i tocava la tenora de l’Orquestra Mendoza.
De retorn a Figueres va impartir classes particulars de violí i l’any 1958 va guanyar la plaça de professor de música i violí de l’Escola d’Arts i Oficis Clerch i Nicolau.
Fonts: Diccionari biogràfic de l’Alt Empordà. Inés Padrosa, 2009 / Montserrat Mauné / arxiu de l’Ajuntament de Capmany
MANUEL IBÁÑEZ ESCOFET (Barcelona, 1917-1990)
Escriptor, periodista i home de lletres.
Els capmanyencs hem tingut la sort que va elegir Capmany com el seu particular paradís, on va trobar la tranquil·litat que desitjava i el descans que necessitava. Juntament amb la seva esposa Maria varen elegir la casa on hi havia, fins feia uns anys, l’escola de nens.
En aquest petit poblet tenia molt a prop els llocs que estimava del seu Empordà: Roses, Cadaqués i Figueres.
Fins al moment de la jubilació no va poder fer estades llargues al poble, a causa de les seves tasques directives a La Vanguardia.
Tres mesos abans de morir, el 15 de desembre de 1990, al despatx de Capmany, va escriure La memòria és un gran cementiri.
Fou un gran professional, caracteritzat per la seva catalanitat i l’amor a la llibertat, que van marcar la millor època d’El Correo Catalán i, posteriorment, Tele-eXprés i La Vanguardia. En aquest últim diari es va jubilar.
Va cedir gran part de la seva biblioteca particular a l’Ajuntament de Capmany, quan el varen informar que posarien el seu nom a la biblioteca del Casal de la Baronia.
Per a tots els capmanyencs fou un capmanyenc il·lustre i una persona entranyable.
Font: Capmany, un pessic de la nostra història. Climent Llosa, 2015